Racionalisme i empirisme

Articles principals: Racionalisme i Empirisme

René Descartes fou el més destacat filòsof mecanicista.

 

En un sentit general, el racionalisme és qualsevol postura que emfasitzi el paper o la importància de la  raó humana. Portant-ho a l'extrem, el racionalisme radical intenta basar tot el coneixement únicament en la raó.  el racionalisme parteix de premisses que no poden ser negades de forma coherent, i després intenta deduir-ne d'aquestes tot possible objecte de coneixement.
Es considera el primer racionalista, en aquest sentit més general, a Parmènides (segle VI-V aC), que va argumentar que és impossible dubtar que el pensament de fet existeix. Però el pensament requereix un objecte de pensament, alguna cosa més enllà del propi pensament. Parmènides va deduir que el que realment existeix ha de tenir certes propietats -per exemple, que no pot començar a existir o deixar d'existir, que és una unitat coherent, i que roman igual eternament-. Zenó  Deixeble de Parmènides, va argumentar que el moviment és impossible racionalment, donat que això suposa una contradicció lògica.
Platò  (427–347 aC) també va ser influït per Parmènides, però va combinar el racionalisme amb un tipus de Realisme. La feina del filòsof és considerar l'ésser i l'essència  de les coses. Però la característica de les essències és que són universals. La naturalesa d'un home, un triangle, un arbre, s'aplica a tots els homes, tots els triangles, tots els arbres. Plató va argumentar que aquestes essències són independents de la ment  però que els humans, i en particular els filòsofs, poden arribar a conèixer per la raó, ignorant les distraccions a què indueixen els sentits.