Racionalisme i empirisme
-
Articles principals: Racionalisme i Empirisme
En un sentit general, el racionalisme és qualsevol postura que emfasitzi el paper o la importància de la raó humana. Portant-ho a l'extrem, el racionalisme radical intenta basar
tot el coneixement únicament en la raó. el racionalisme
parteix de premisses que no poden ser negades de forma coherent, i
després intenta deduir-ne d'aquestes tot possible objecte de coneixement.
Es considera el primer racionalista, en aquest sentit més general, a Parmènides
(segle VI-V aC), que va argumentar que és impossible dubtar que el
pensament de fet existeix. Però el pensament requereix un objecte de
pensament, alguna cosa més enllà del propi pensament. Parmènides va
deduir que el que realment existeix ha de tenir certes propietats -per
exemple, que no pot començar a existir o deixar d'existir, que és una
unitat coherent, i que roman igual eternament-. Zenó Deixeble de Parmènides, va argumentar que el moviment és impossible
racionalment, donat que això suposa una contradicció lògica.
Platò (427–347 aC) també va ser influït per Parmènides, però va combinar el racionalisme amb un tipus de Realisme. La feina del filòsof és considerar l'ésser i l'essència
de les coses. Però la característica de les essències és que són
universals. La naturalesa d'un home, un triangle, un arbre, s'aplica a
tots els homes, tots els triangles, tots els arbres. Plató va argumentar
que aquestes essències són independents de la ment
però que els humans, i en particular els filòsofs, poden arribar a
conèixer per la raó, ignorant les distraccions a què indueixen els sentits.